Sant Valentí !!!!!!!


Després de molt de temps sense escriure res em propose tornar a dur a aquest espai algunes aventures, entrenaments i idees boges d'aquestes que fan que la vida pague un poc la pena.

Amb el permís de Reme aquest Sant Valentí el vaig passar a la muntanya (si també és el meu amor) i, per descomptat, amb el meu amic Salva, calia estrenar l'equip d'esqui de travessia a Pirineus i gaudir d'un cap de setmana de llops alfa. Encara que la meteorologia no era la millor i que les nevades recents i la predicció no era bona del tot, decidirem no suspendre el viatge i divendres a les 14:30 just després de treballar posarem cap a les muntanyes que tant estimem. Aquest cop dúiem un passatger al cotxe, que es va portar bé i no va contar massa "batalletes", i així quilòmetre a quilòmetre arribarem a Sabiñánigo, porta de la Vall de Tena, un dels nostres destins favorits.

Després de saludar a la família posarem cap al Yebra de Basa on està l'alberg que ens serviria de descans aquest cop. Quin descobriment!!!, habitacions perfectes, llits perfectes i un desdejuni espectacular, exent d'industrialitzacions i a on els productes de qualitat i manufacturats per Belen i l'equip de l'alberg preníem protagonisme fent que el que havia de ser una menjada de 15 minutets es tornara una festa de més de mitja hora amb xerrada, doble café amb llet, i embotit del terreny.

En acabar abandonarem la calidesa del lloc i prenguérem marxa cap al pàrquing del sector Anayet que és on començava la nostra activitat del dia. Com jo sóc un somiatruites (sueñatortillas en castellano puro) anava amb la idea de superar d'un bot 4 mesos d'inactivitat per culpa d'una lesió insistent, i poder escometre dos pics aquell mati/dia, Espelunciecha i Punta de la garganta, amb uns 900 metres de desnivell acumulat. Salveta x aquelles hores i dies anteriors ja estaria pensant..... Aquesta criatura no sap el que diu, però encara així, hem deixava fer i somniar. En arribar ja ens donarem conter que aquell dia no seria el millor climatològicament que podríem tindre i que tocaria patir i tirar d'èpica per a fer alguna cosa eixe dia. Així doncs, ens vestirem de muntanyers magres i començarem a enfilar les primeres rampes. Evidentment la duresa de l'activitat el va fer palesa de seguida i els meus rebufits a lo oso Yogui ja se sentien per la Glera d'Anayet, Salveta com sempre davant, marcant el camí i tirant un ull enrere per si un servidor encara estava amb la moral i la determinació al 100%. Arribarem on teníem que deixar el camí "segur" i encara que la cosa no pintava gaire bé férem el que toca, que és seguir un poc mes per tal d'avaluar la situació un poc més endavant. De seguida ens donarem conter que l'Espelunciecha hauria de esperar a altra ocasió, tant pel temps com pel meu estat de forma, així que la Punta de la garganta es tornava els nostres objectiu i amb més fe que altra cosa arribàvem al muscle on deixaríem els esquis, menjaríem alguna cosa, jo em posaria els grampons dues vegades i continuaríem a peu.

La neu era molleta molleta, pols de la bona i això feia que cada pas es tornara molt costós , pràcticament ens clavàvem fins al genoll a cada cop de peu. En eixos moments descobreixes que la voluntat i la fe fan que arribes on el teu cos ja no pot i així arribarem fons la cresteta que domina el pic, haguérem seguit, però l'aire era brutal, no dúiem corda i jo amb les botes d'esqui i els ferros em trobava moolt "pato" així que baixarem a recollir els esquis, i rapidet cap baix que la cosa cada cop es posava pitjor de visibilitat, vent i reserves d'energia per la meua part. Vaig tindre dos moments de indecisio, ja que era la meua primera eixida amb els esquis de travessia però amb l'ajuda sempre gratuït, generós, pacient, de Salveta tot va arribar a bon port i arribarem al cotxe amb alguna caiguda i alguna dificultat amb la fixació Dynafit.

Diumenge va eixir ploguen i amb no massa bon temps, i com que teníem dinar amb la meua família, decidirem fer altre tipus de muntanya que també ens agrada molt, s'acostarem a Broto a veure si la cascada del Sorrosal s'havia gelat i a fer-se un cafè / coca-cola o alguna cosa alternativa en algun baret del poble. Que bonic és el Pirineu des de qualsevol perspectiva, activitat i clima.

I fins aquí el que dóna de si un cap de setmana, després del dinarot cotxe i cap a casa que a l'endemà era dia de pantaló vell que diu el meu amic Pataca.

Esperant la pròxima i crec que serà més prompte que tard, us deixe aquí.

Ahh unes fotets